En memòria de Tatiana Sisquella

No la coneixia personalment, però em semblava que si, em sembla que  és com si l’hagués conegut. I probablement no sigui com me la imagino però serà el record que em quedarà.

Ella hagués sigut una escriptora/lectora/model perfecta per aquest bloc, de fet tot el que feia sempre estava ple d’optimisme i somriures. I els que l’han conegut de veritat diuen que sempre era així.

Cada dia m’adono més del fet que la gent que surt a la TV o a la ràdio et fan moltíssima companyia, t’expliquen coses, et donen consells, t’ensenyen o t’obren nous horitzons… i sense voler el teu cervell es pensa que els coneix (com ens passava amb ella).

Just dijous passat, mentre parlava amb en Jordi Basté m’envaïa aquesta sensació de “jo el conec de cada dia… però ELL no té ni idea de qui sóc”. Només ens coneixem unidireccionalment. Només coneixia a la Tatiana unidireccionalment, però la coneixia de fa anys.

Però a molts/es oients,  encara que no hi haguéssim parlat personalment, segur que en algun moment havíem contestat alguna pregunta o frase que ella havia dit, ni que fos mentalment. Aquesta mala notícia ens ha deixat tocats i ens ha posat realment tristos/es… no m’ho esperava gens! També ens ha fet enrabiar, perquè un cop més algú marxa massa aviat immerescudament. De la mateixa manera, ens ha emocionat cada paraula que se li ha escrit o dedicat, cada comentari i cada anècdota.

He de “re-mirar” els vídeos de Summa Positva (el programa de TV3 que feia fins fa poc), no els he vist tots però tinc ganes de penjar-ne algun aquí.

De moment, he escollit dos dels escrits de Tatiana Sisquella (són columnes que havia escrit pel Diari Ara, on compartia contraportada amb Albert Om) que penso que lliguen a la perfecció amb tot el que ha passat des de dijous passat. Crec que enllacen amb tot el context de la seva prematura mort degut al càncer i amb la valentia amb que l’ha afrontat el seu entorn de treball i familiar (a qui transmeto una forta abraçada i el meu condol).

El primer parla de la renúncia i el segon de la família/cercle proper com a equip, els havia llegit en el seu moment, ara guanyen força context i sentit. Espero que us agradin i que us facin pensar.

No, no la vaig conèixer personalment… però m’hagués agradat.

1. La renúncia (de Tatiana Sisquella)

Una de les coses més difícils de fer en aquesta vida és probablement renunciar a algú o a alguna cosa. Més enllà de la definició que se’n fa als diccionaris, renunciar vol dir arribar a la conclusió que allò que crèiem que podíem tenir, allò que volíem aconseguir o allò que ens pensàvem que seria nostre, de sobte no ho podrà ser. Vol dir acceptar que, ja sigui per una limitació o un contratemps, alguna cosa amb la qual comptàvem no l’assolirem. I això costa, és difícil i fa mal.

Les renúncies poden tenir moltes mides i moltes profunditats. Poden ser renúncies superficials i petites: renunciar a les postres perquè estem fent règim o a un pis perquè algú altre ha fet una oferta millor. Però també n’hi ha de profundes i desmesurades que poden alterar les estructures d’una vida: renunciar a tornar a caminar, a tenir un fill biològic o a poder continuar tirant endavant una empresa que va fer créixer primer un avi i després un pare.

Però aprendre a renunciar, encara que sigui a base de cops i patacades, també vol dir fer-se gran. Vol dir acceptar que no som amos i senyors de la nostra vida; vol dir saber posar les coses en una balança i meditar-les; vol dir aprendre la lliçó de la humilitat i començar a entendre que malgrat no aconseguir tot el que semblava que necessitàvem per ser feliços, podem trobar una via alternativa que ens acabi portant, si no al mateix lloc, a una destinació molt semblant.

Però, mentrestant, mentre ens anem recuperant dels cops i les frustracions que no teníem a les nostres llibretes de desitjos infantils que escrivíem a l’hora del pati, ningú em podrà convèncer que renunciar no és de les coses més difícils que les persones haurem de fer. I que, malgrat tot, sempre ens quedarà el dubte de si no ho hauríem de tornar a intentar.

2. El millor equip del món (de Tatiana Sisquella)

En aquesta vida és important tenir un bon equip amb qui jugar la lliga del dia a dia. Aquests equips no surten als diaris ni juguen la Champions, però són els únics que ens poden apropar a la veritable victòria. El nostre equip ha de ser sòlid quan vénen rivals poderosos i atrevit quan la situació ho permeti. Cada jugador ha de tenir un lloc definit al camp, però tots han de saber com moure’s perquè la bola giri cap on ha de girar. Segurament una de les claus d’aquest equip guanyador, compacte i sense esquerdes, és que no té una única estrella, sinó que, respectant els veterans i les gràcies naturals de cadascun dels jugadors, el protagonisme va circulant amb la mateixa fluïdesa amb què ho fa la vamba entre una porteria i l’altra. Perquè un rematador no és ningú si no hi ha qui li faci una bona centrada i un migcampista d’or no pot brillar sense una defensa emmurallada i contundent al darrere.

Els colors d’aquest equip s’han de portar al cor o no s’han de portar, i la seva pinya ha de ser tan densa que no se n’escapi mai cap pinyó. Aquest equip mai no s’ha de deixar menystenir per ningú per molt gran, fort i agressiu que sigui. No ha de tenir por, sinó respecte. El seu joc ha d’intentar ser net, divertit, ràpid i elegant. Sense estridències, amb gràcia, intens, però també proper i imperfecte.

Avui he vist com el meu equip corria darrere la pilota i lluitava per guanyar, una vegada més, el partit de la vida. Ens ha tocat un rival aspre, sec i que jugava brut, però ens hem mantingut ferms, constants, positius. No ha estat un partit fàcil, creieu-me, però com passa en els bons equips, en les pitjors situacions ha sortit el millor de cadascú de nosaltres. Per això, just abans que la pilota entrés a la porteria contrària, he pensat que el meu equip era el millor del món.

In Memoriam